COMENÇEM UN NOU ANY...

Un any nou comença i amb ell nous propòsits en distintes àrees de la nostra vida. Ens plantejem fer esport, llegir més, ser millors estudiants…Pareix que l’èsser humà necessita un punt de referència que supossa una data, un inici en el calendari. És com posar-se en la línea d’eixida, concentrar-se i disposar-se a eixir el més ràpid i efectivament possible. Però, la veritat és que si no hem entrenat, no hem descansat, si no ens hem alimentat bé, si no hem controlat el nostre pes… no servirà de res posar el nostre peu en la línea d’eixida. Probablement, uns metres més enllà ens encontrem amb la crua realitat: ens faltarà l’alè, acusarem el sobrepés, i l’esgotament prematur ens farà detindre’ns sense bleix. Quina frustració!

En l’àrea de les nostres famílies, podem plantejar-nos també nous objectius: compartir més hores amb els nostres marits i dones i els nostres fills, fer esport junts, compartir més jocs i records. Podem decidir també, aprofitant l’inici de l’any, que controlarem millor els programes de televisió i que fomentarem la bona lectura, i inclús, que visitarem més als nostres familiars. Potser que ens assegurem a nosaltres mateixos que posarem “cada cosa en el seu lloc” en allò que es refereix al valor que li donem a les coses que ens envolten, i entenem que és important que, per fi, isquem de l’espiral en la que ens vejem sumits.

L’any passat, a hores d’ara, apreixia en el periòdic El País les següents paraules de Rosa Cullell: “Després de montons d’anys d’investigació, a California van concretar els huit escalons del camí de la satisfacció personal. Resulta, com ja sabíem, que els diners no donen la felicitat; la salut, quan la tens, no pareix suficient, i l’amor ajuda, encara que té alts i baixos i no és del tot fiable. El factor imprescindible per ser feliç és tindre família, de les quals es criden per telèfon i celebren les festes junts, i amics, quants més millor”.

Aquestes paraules, resultat “d’anys d’investigació” i que confirmen això que hauría pogut expressat el sentit comú de qualsevol persona capaç de sentir alegria i tristessa, satisfacció i buit, ens confirmen que els nostres desitjos per al any nou van bé encaminats.

No obstant, fins açí solament haurem demostrat que les nostres aspiracions són bones, i també que hem atés que el important no és això que tantes vegades ens “menja” el temps. Però, què farà que ens quedem “sense alè” solament uns metres més enllà de la línea d’eixida, solament unes dades més avant en el calendari?

Hi ha una cosa que és més poderosa que el raonament, que la més intensa emoció, que el més profund sentiment. Té la capacitat d’ordenar els valors, ubicar els objectes, fer-los realistes i assequibles, proporcionar la constància necessària… i finalment, donar-nos la victòria. Es tracta d’un contacte, una unió, una relació… amb la família.

EL BLOG ÉS LITERATURA!

Fullejant el periòdic “20 Minutos” del dilluns 1 de dessembre d’aquest any em va cridar l’atenció una entrevista feta a Lorenzo Silva, l’autor de “La flaqueza del bolchevique” i dels detectives “Bevilacqua” i “Chamarro”. La seua última novel.la es titula “El blog del inquisidor”, on el chat, el blog i el correu electrònic apareixen com principals eines per portar a fi una investigació del passat, on la protagonista és una monja condemnada per la Inquisició.
Però no és la temàtica de la novel.la allò que m’ha fet detindre’m en la lectura d’aquesta entrevista, sinò una cita del propi autor: “De fet, crec que el blog ja té suficient maduressa com per ser considerat literaura”.

Els blogs estàn en el seu major apogeu, havent blogs que reben milions de visitants diàriament, deixant cadascú la seua opinió sobre temes que l’interesen.
Escriure sobre allò que ens preocupa o ens crida l’atenció és una manera de fer literatura, encara que molts ni ens dondem compte d’això. Cada persona té la seua manera de vore les coses i ho deixa plasmat com millor li pareix: uns en forma de poesía, alguns en forma d’assaig, altres en forma de narració, etc. Tots fem literatura! Però si volem fer-la i no sabem com, tan sols ens fa falta una miqueta d’imaginació i un ordinador…i si no tenim ordinador, amb llapis i paper és suficient!

JONC O ROURE?

Mentre visionava per segona vegada la pel.lícula “Els Joncs Salvatges” d’André Téchiné, a partir del títol de la pel.lícula em va vindre a la memòria un vers de la cançó del Dúo Dinámico, “Resistiré”, cançó de la qual va fer ús Almodóvar en “Átame”. El vers diu el següent: “Sóc com el jonc, que es dobla però sempre es manté dret”.

En la pel.lícula, el professor que sustitueix a Madame Álvarez, Mariani, fa llegir als seus alumnes a classe de literatura, la fàbula del roure i el jonc. El roure presumeix davant del jonc de la seua imponent presència, del seu ferm arreglament a la terra i la seua força. No obstant, davant d’una tempesta el jonc permaneix en la ribera del riu i el rouree és arrancat del seu lloc.

Aquesta fàbula i aquest vers defineixen els quatre adolescents principals de la pel.lícula: éssers dolents amb els seus conflictes interns, amb els seues drames, amb les seues característiques típiques de la joventut, que creien que no aguantarien la tormenta. I tan sols el temps els ha demsotrat que van ser com el jonc, que es dobla però sempre es manté en peus.
Ja ho diu Mäité Álvarez: “No saps come m pesa la joventut”
La joventut ens pesa a tots, peró és una càrrega agradable i fàcil de portar.

SENTIMENTS, RECORDS, EMOCIONS

Vaig terminar de llegir La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda i he de dir que m’ha sorprès vore com evoluciona la protagonista des del principi de la novel.la fins al final. Mercè Rodoreda ha sabut donar-li eixe toc tan especial que fa que el lector s’emocione i s’identifique amb el personatge en totes les etapes de la seua vida.

Mentre estava llegint l’obra, es despertaren en mi molts sentiments: tendresa, pena, inocència, sorpresa, alegria, tristesa… en fin, un barreig de tot.
Vaig sentir tendresa quan Colometa cria als seus fills amb el major amor i afecte i desitja el millor i per a ells, sent capaç de sacrificar-se en qualsevol moment perquè no els falte res; vaig sentir pena quan Colometa aguanta, en més d’una ocasió, desplants per part del seu home, encara que això siga el més normal i natural enl’època en la qual vivien; vaig sentir inocència a l’hora de vore el poc deixondida que era Colometa al principi de la seua relació amb Quimet: la típica xiqueta bona i sumisa que feia això que el seu home li deia; vaig sentir sorpresa quan Colometa descobreix, encara que no ho reconeix del tot, que té sentiments per Mateu; vaig sentir alegria quan Rita es casa amb Vicenç, el xic que de veres ama, encara que les hi fa passar canutes
fins que li dona el “Sí vull”; vaig sentir tristesa quan Colometa vol enveninar als seus fills i a ella mateixa perquè no tenen res per a menjar…

Aquesta obra significa per a mi més que una qualsevol novel.la que narra la vida de una simple xica de Barcelona: significa el record de moltes experiències vivides tant per mi com per persones cercanes que estàn al meu voltant. Un record que a vegades és dolç i a vegades amarg.

Agraïsc la lectura d’aquesta novel.la no sols perquè m’ha mostrat una época un poquet desconeguda per a mi i una manera d’entrendre i de viure-la prou diferent de la actual, sinò també perquè m’ha omplit la ment amb sensacions i records que feia temps que no recordava.

SENSE PERDÓ

La majoria de la gent diu que les pel.lícules de l’oest són avorrides, no obstant, aquesta té alguna cosa que enganxa des del princicpi. Potser, eixa “alguna cosa” siga la lluita de les prostitutes per mantindre la seua dignitat (“El que ens monten com a cavalls no vol dir que ens marquen com a cavalls”); el respecte i afecte que Will encara sent per la seua difunta dona (no es gita amb altres dones: “No està bé pagar la carn”, i li està agraït perquè ella va cambiar la seua forma de viure i va fer que deixe la beguda); la lleialtat que Will li demostra a Ned en cada moment (“Ned és el meu soci, si ell no va, jo tampoc”); o simplement el sentiment de culpabilitat que invadeix a Kid després de matar al vaquer.
Es poden dir moltes coses sobre aquesta pel.lícula, però jo em quede amb tres coses concretes:

Em quede amb la gran voluntad que té Will per a rebutjar la beguda. La beguda era la seua droga, el seu punt dèbil. Gràcies a Claudia, la seua dona, va eixir d’eixe forat negre i segurament, li va costar molt treball fer-ho. No obstant, al final de la pel.lícula té un moment de debilitat, i torna a caure en la beguda. Això a mi em diu moltes coses: per molt que estem recuperats de coses que ens han trastocat en la vida, sempre es torna a caure, encara que siga una sola vegada.

Em quede amb el valor i coratge que van tindre les prostitutes perquè es façen respectar. Quan ú dels vaquers arriba amb els cavalls que havíen de pagar i diu que ha portat una de les millores egües per a Dilayla, la prostituta que va sofrir els corts, elles neguen el regal tirant-li pedres. Amb aquest gest, demostren que la seua dignitat no es compra amb una egua (una miqueta paradoxal, si pensem que venen els seus cossos per diners). Si elles hagueren aceptat la egua, es hauríen humiliat de la pitjor manera.
També és interessant la amistat que tenen les prostitutes, ja que quan es tracta de juntar els diners de cadascuna, totes posen això que tenen per a la recompensa que es donarà als qui mate als maltractadors.

Finalment em quede amb les dos cares de Kid: el valent fanfarrón que presumeix d’haver matat cinc homes, i el xiquet sumís que es arrepenteix d’assesinar al vaquer, el primer home que mata en la vida. El diàleg que manté amb Will després de matar al vaquer també crida l’atenció:
- Will: "Matar a un home és una cosa molt dura. Li lleves tot el que té."
- Kid: "Ell s’ho va buscar."
- Will: "Tots ens ho hem buscat."

D’altra banda, no m’agrada la reacció de Kid quan s’assabenta del passat obscur de Will, ja que no em pareix correcte que li diga “ja no vull la meua part del tracte perquè jo no sóc un assasí com tu”. Per a mi és igual d’assasí el que mata una persona com el que mata deu.

VALENCIÀ O CASTELLÀ?

Totes les nit fan a Canal 9 una serie anomenada “Socarrats”. L’he vista alguna vegada i es pot dir que entretinguda sí que és, però no entenc perquè els personatges camvien de registre amb tanta freqüéncia: ara parlen en valencià, ara parlen en castellà.
Em pareix poc seriós per part de la cadena que permitisca aquesta cosa. Es suposa que per ser la “televisió dels valencians”, la llengua emprada ha de ser la valenciana. Aleshores, per què no ho és?
Si tant es vol promoure l’ús del valencià arribant a totes les capes de la societat, incloent als inmigrants extrangers, és necessari que aquest mitjà de comunicació, un dels més influents en la societat, es replanteja les seues emissions i les faça en la llengua autóctona. La televisió és una via per difondre el coneixement, i per pròpia experiència puc dir que s’aprén abans una llengua veient la televisió que llegint diccionaris.

Ja sé que les comparacions són odiosses però, per què no passa el mateix amb la cadena catalana TV3? Crec que el fet de que aquesta cadena tinga tota la seua programació en català dona mostres d’un gran respecte per al seu públic i un amor molt més gran per la seua llengua i cultura, coses que els valencians no estimen tant.
Tant criticar als catalans i a la fi resulta que sí tenen coses bones, i potser, millores que nosaltres.

PER QUÈ NO ET CALLES?

Som tan estúpids que creem que tan sols poguem comunicar-nos adequadament mitjançant el llenguatge. Parlem, expliquem, raonem… Els pares obliguen als seus fills a suportar els seus discursos i sermons suponent que d’aquesta manera els ensenyaràn lliçons importants i els eduquen en els valors inicials. És cert que, de totes les capacitats del ésser humà, potser que la parla siga la més enigmàtica i interessant.
Naixem equipats per a analitzar les pautes sonores del llenguatge. Venim adaptats per a incorporar-nos a les rutines de l’intercanvi social. La paraula és un do extraordinari. Hi ha paraules savies, justes, benèfiques, paraules que encaixen perfectament en el lloc i situacions adeqüades. Amb elles podem compartir sentiments i il.lusions, podems desofegar-nos, lliurar-nos dels temors que ens torturen i aïllen, descarregar-nos de les angoixes que en perturben. També serveixen per a infondre esperança i aliviar sofriments. Però, en moltes ocasions, les paraules són el millor mode d’ocultar la veritat, la disfrasa idònia per a tergiversar precisament la lliçó que volem transmetre.

Quan els pares parlen amb els seus fills inteten ensenyar i transferir principis que els pareixen bons. No cap dubte que tots els pares utilitzen la paraula per a ensenyar i corregir als seus fills, per a disciplinar-los, orientar-los, fer-los reflexionar… No obstant, moltes vegades els fills es queden desbordats per un excés d’explicacions. Ja no necessiten escoltar més. Perquè a vegades, la paraula sobra, impedeix que una lliçó es fixe en la ment. Els pares rebugen els silencis perquè els pareix que són inútils i incòmods o perquè els consideren negatius i contraris a l’ensenayament. Ja els han escoltats. Necessiten menys de les seus explicacions i més dels seus silencis. El silenci organitza el discurs, estructura les idees, permeteix la comunicació, ajuda a reflexionar. Si els pares han esgotat les seues forçes explicant les raons de les conductes que desitjen vore en ells, seria convenient que callen i els donen treva, que permiten que desenvolupen la seua anatomia i confien una miqueta més en la seua propia iniciativa.

Tots hem d’aprendre a descubrir les claus que aclaren els problemes i desxifren els enigmes. Resulta inútil donar una solució sense conéixer com es justifica. Que els pares troben respostes educatives és sempre una tarea personal i intransferible. No serveix per a res que els les descobreixen. És necessari que les descobreixen ells mateixos. Els fills no necessiten conèixer la resposta coorecta, sinò que necessiten descubrir-la. Per a que això es complisca, els pares caldrien callar més i escoltar més. Moltes vegades els pares comprenen malament als seus fills, ja que ells parlen, però no els escolten. Ells interpreten apresuradament les paraules o la conducta dels seus fills, però no permeteixen que els les explique les seus raons, com es senten o quina és la necessitat que respon a la seua conducta.

Si els pares volen que els seus fills aprenguen i troben això que creen que és valuós, han de donar-les temps, temps que obliga als pares a qudar-se en silenci. El silenci es converteix en requisit indispensable per a poder escoltar.
D’altra banda, la capacitat d’escoltar s’aprén i es desenvolupa. Els pares mai es excediexen escoltant. Quan es fa, es troba solucions, es comprén de veritat als fills i se’ls comunica l’afecte i atenció que busquen.

Ja que parlem de silenci, això em recorda a una experiència real que mostra com el silenci pot reemplaçar magistralment un discurs per a transmetre una lliçó.
El Dr. Arun Gandi, nét de Mahatma Gandhi, una vegada va contar als seus companys d’universitat la següent experiència:
“Jo tenia 16 anys quan vivia amb els meus pares a l’institut que el meu avi havia fundat a les afores de la ciutat, a 29 kilòmetres de la ciutat de Durban, en Suràfrica, en mig de plantacions de sucre. Estàvem en l’interior del país i no teníem veïns, així que a les meues germanes i a mi sempre ens entusiasmava la idea d’anar a la ciutat per a visitar amics o anar al cinema.
Un dia, el meu pare em va demanar que el portara a la ciutat per a assistir a una conferència que durava tot el dia. Per a aprofitar l’ocasió, la meua mare em va donar una llista de coses del supermercat que necessitava i, ja que anava a passar tot el dia en la ciutat, el meu pare em va demanar que em encarregara de fer algunes coses, com portar el cotxe al taller. Quan em vaig acomidar del meu pare, em va dir: “Ens vorem açí a les cinc de la vesparada i tornarem a casa junts.”
Després de completar més ràpidament tots els encàrregs, vaig anar al cinema més proper. Em vaig concentrar tant en la pel.lícula, una sesió doble de John Wayne, que em vaig oblidar del temps.
Eren les cinc les cinc i mitja quan em vaig recordar. Vaig anar corrent al taller, vaig recollir el cotxe i vaig còrrer on estava el meu pare. Eren quasi les sis. Quan em va vore em va preguntar: “Per què arribes tard?”
Em sentia malament per això que va ocòrrer i no podia dir-li que estava en el cinema, així que li vaig dir que el cotxe no estava arreglat i havia tingut que esperar una miqueta més… Això ho vaig dir sense saber que el meu pare ja havia cridat al taller.
Quan es va adonar que li vaig mentir, em va dir: “Alguna cosa no va bé en la manera en la qual et vaig educar, ja que no tens la confianza suficient de dir-me la veritat. Reflexionaré en això que he fet malament amb tu. Aniré a pèu els 29 kilòmetres fins a casa i pensaré sobre l’assumpte.”
Així que amb el seu vestit i sabates elegants, va començar a caminar per camins no pavimentats ni alumbrats. No podia deixar-lo sol… així que vaig conduir cinc hores i mitja arrere d’ell… veient al meu pare sofrir l’angoixa d’una mentida estúpida que jo havia dit."

Segurament, si el pare d’Arun Gandhi l’hagués castigat o sermonejat per la mentida, Arun no hauria aprés la lliçó. Com ja he dit abans, hi ha vegades quan les paraules sobren, i el silenci és molt més útil.

ESPANYA VA BÉ!

ESPANYA VA BÉ


Fa cosa de un mes vaig llegir l’obra de teatre de Dario Fo “Açí no paga ni Dèu”, obra que em va parèixer molt adeqüada a la crisi económica per la què estem passant.

Encenem la televisió i s’ens parla de la crisi económica; obrim el periòdic i llegim que la Borsa es desploma; escoltem la radio i s’ens diu que importantissíms bancs internacionals estàn en bancarrota… en poques paraules, és impossible que quede algú sense saber que la economia va malament.
No sé jo com acabaran les coses i quin remei es pondrà per a arribar a una solució que contente a tots, perque contentar a tots és molt difícil, per no dir que és imposible.
Segurament, després de cents i milers de consenos i reunions de tots els representants dels països més poderosos a nivell mondial, es farà una roda de premsa en directe, d'eixa que dura hores i hores, i s’ens dirà aixó que ja sabem tots: “No us preocupeu, tot va bé.” I després de dos hores, el president d’Espanya donarà una altra roda de premsa i ens dirà: “No us preocupeu, Espanya va bé”. Com et quedes? Jo igual que al principi: sabent que Espanya va bé.

Al final, al pas que anem, ens quedarem sense un dur, ni tan sols per a menjar. Em dona a mi que ens tocarà anar al supermercat amb roba molt ampla, més que res per a poder amagar tot això que anirem a furtar. I si és necessari dir que “abultem” tant perquè estem embarassades, es diu. Tot siga per a que puguem portar-nos alguna cosa a la boca.

BENVINGUTS AL MEU BLOG!

BENVIBGUTS AL MEU BLOG!