CANGUELIS

La por és la malaltia del segle XXI, una malaltia que es estén cada vegada més. No hi ha cap persona que no la sofrisca, ja que tots tenim por o fòbia a alguna cosa (fins i jo tinc por!) a l’oscuritat, a les serps, a la mort… àdhuc a la vida!

“Canguelis és una obra que demostra que la por té solució, i a més, una solució molt fàcil de posar en pràctiva: riere d’ella!
L’humor és la millor medecina per aquesta malaltia, ecara que hi ha voltes que és difícil aconseguir vore les coses amb humor. Un somriure o unes rialles poden fer que la nostra perspectiva de viure la vida canvie, tan sols hi ha que intentar-ho. Si els persontages d’aquesta obra ho van aconseguir, jo també jo puc fer. I tu també!

MUSICALL

Des del 10 de dessembre al 4 de gener feren al Teatre Talía l’obra Musicall, una obra que destaca per la seua originalitat, ja que és l’espectator qui decideix cóm serà.

Al arribar al teatre, envíes un sms, si vols, amb el tema que desitges que els actors desenvolupen. Més tard, el sistema informàtic escollirà sis tòpics, que seràn el títol de cada obra que es realitzarà. Si ens parem a pensar una estona, vorem que el joc de paraules utilitzat per posar el títol de l’obra resulta molt interessant: “MUSICALL” (si vols que l’obra es porte a la fi, has de cridar (You must call!).
Aquest sistema és una manera sorprendent de deixar al públic vore la imaginació i la genialitat dels actors, ja que el fet de no seguir un guió i improvisar en cada moment, xoca. A més de vore aquesta genialitat, també sedueixen les veus dels actors i els dos músics que toquen en directe. Cada actor desprén màgia amb la seua veu, la iluminació fa que et submergeixes en el seu paper i el baixista i l’organicista et trasladen a un altre món.

Cada títol tracta un tema diferent: els tòpics escollits podíen ser tant absurds (“Trau la bota María, que me la estàs jincant”; “1ª cita. Què em pose? Laca o espuma?; “La Ramona del meu poble”) com realistes i actuals (L’increíble Bush; Amb aquesta crisi no hi ha qui visca”; “A tots, on sopem?”), tots ells amb un toc humorístic i fascinant.
Un musical digne de tornar a vore…encara que no sambrem què passarà en cap moment.

AMANÈIXER

Hi ha pel.lícules que m’encanten i solament puc calificar-les amb un 10, però hi ha pel.lícules que m’enamoren. I eixes no sé com calificar-les, ja que és impossible.
On està la diferència entre agradar i enamorar? No ho sé. És una cosa fora dels contextos de la raó i més propi del terreny sentimental.
Potser, un exemple podria aclarir les coses. Anem a vore: “Memòries d’Àfrica”, un film mític per excelència, m’agrada peró no m’enamora. En canvi, sí que m’enamoren pel.lícules com “La vida és bella” de Roberto Benigni i “Sunrise” (Amanèixer) de F. W. Murnau, entre altres.

Jo vul detindre’m en aquest tresor del cinema mut que és la pel.lícula “Amanèixer”. Cada fotograma és una joia, cada gest dels actors, cada expressió, és un vers de la poesia cinematogràfica. Aquestes expressions que ens parlen des de la seua maduressa amb la mateixa claredat però amb un llenguatge poètic absolutament seductor, un llenguatge que enamora.

Un últim pensament: la maduressa ajuda a comprendre i valorar obres com aquesta, peró al mateix temps vejent pel.lícules com aquestes, no es pot menys que madurar.

ANTONIA'S LINE

“Antonia’s line” és una deliciosa narració generacional d’un marcat tarannà feminista. Una historia que reconstrueix més de cuaranta anys de la vida de una dona obstinadamente independent des de la perspectiva de l’últim dia de la seua vida.
Un relat que comença en la campanya holandesa a finals de la II Guerra Mundial i plasma de manera agridolça les peripècies d’una saga que abarca quatre generacions de dones. Un relat màgic que remarca amb força la satisfacció d’una dona que sabè transmetre als seus descendents els missatges que ella considerava més valiosos, la tolerància i el carácter independent. Els mateixos que ella va mantindre fins als moments més amargs de la seua vida.
Una càmara irònica es fica en la vida d’aquesta dona, la seua filla que va voler ser mare sense casar-se, la seua néta, una superdotada per a la música i la seua besnéta, una joveneta sagaç i prometedora, personatges que caracteritzen cada etapa de la vida.
El que sorprén és que aquestes quatre generacions de dones no concediesen excessiva importància als homes que entren a formar parte de les seues vides perquè són una cosa secundària. Si tenim aquesta cosa en compte hui en dia, ens adonem que és un fet que per alguns homes és de difícil comprensió, ja que fins fa dos dies, es pensaba que sense ells, les dones no som res. No obstant, cada dia demsotrem el contrari.
Les dones de hui som dones que tenim la vida en les nostres mans, perquè ens pertany; tomem decisions, decisions que poden afectar-nos o no, que poden afectar els nostres somnis, el nostre futur, les nostres alegríes, les nostres penes, els nostres proyectes… i ho fem perquè som ames de les nostres vides, sense por a equivocar-nos.
Aquesta pel.lícula ens mostra una historia on els personatges enamoren, on les mirades parlen per sí mateixes, on els xiquets sorprenen amb eixes característiques tan típiques de la infancia, on la inocència sempre està en l’aire i el sofriment conviu amb les persones. Una pel.lícula plena de tendresa, de rialles, de llum, de bellesa i de força.

COMENÇEM UN NOU ANY...

Un any nou comença i amb ell nous propòsits en distintes àrees de la nostra vida. Ens plantejem fer esport, llegir més, ser millors estudiants…Pareix que l’èsser humà necessita un punt de referència que supossa una data, un inici en el calendari. És com posar-se en la línea d’eixida, concentrar-se i disposar-se a eixir el més ràpid i efectivament possible. Però, la veritat és que si no hem entrenat, no hem descansat, si no ens hem alimentat bé, si no hem controlat el nostre pes… no servirà de res posar el nostre peu en la línea d’eixida. Probablement, uns metres més enllà ens encontrem amb la crua realitat: ens faltarà l’alè, acusarem el sobrepés, i l’esgotament prematur ens farà detindre’ns sense bleix. Quina frustració!

En l’àrea de les nostres famílies, podem plantejar-nos també nous objectius: compartir més hores amb els nostres marits i dones i els nostres fills, fer esport junts, compartir més jocs i records. Podem decidir també, aprofitant l’inici de l’any, que controlarem millor els programes de televisió i que fomentarem la bona lectura, i inclús, que visitarem més als nostres familiars. Potser que ens assegurem a nosaltres mateixos que posarem “cada cosa en el seu lloc” en allò que es refereix al valor que li donem a les coses que ens envolten, i entenem que és important que, per fi, isquem de l’espiral en la que ens vejem sumits.

L’any passat, a hores d’ara, apreixia en el periòdic El País les següents paraules de Rosa Cullell: “Després de montons d’anys d’investigació, a California van concretar els huit escalons del camí de la satisfacció personal. Resulta, com ja sabíem, que els diners no donen la felicitat; la salut, quan la tens, no pareix suficient, i l’amor ajuda, encara que té alts i baixos i no és del tot fiable. El factor imprescindible per ser feliç és tindre família, de les quals es criden per telèfon i celebren les festes junts, i amics, quants més millor”.

Aquestes paraules, resultat “d’anys d’investigació” i que confirmen això que hauría pogut expressat el sentit comú de qualsevol persona capaç de sentir alegria i tristessa, satisfacció i buit, ens confirmen que els nostres desitjos per al any nou van bé encaminats.

No obstant, fins açí solament haurem demostrat que les nostres aspiracions són bones, i també que hem atés que el important no és això que tantes vegades ens “menja” el temps. Però, què farà que ens quedem “sense alè” solament uns metres més enllà de la línea d’eixida, solament unes dades més avant en el calendari?

Hi ha una cosa que és més poderosa que el raonament, que la més intensa emoció, que el més profund sentiment. Té la capacitat d’ordenar els valors, ubicar els objectes, fer-los realistes i assequibles, proporcionar la constància necessària… i finalment, donar-nos la victòria. Es tracta d’un contacte, una unió, una relació… amb la família.

EL BLOG ÉS LITERATURA!

Fullejant el periòdic “20 Minutos” del dilluns 1 de dessembre d’aquest any em va cridar l’atenció una entrevista feta a Lorenzo Silva, l’autor de “La flaqueza del bolchevique” i dels detectives “Bevilacqua” i “Chamarro”. La seua última novel.la es titula “El blog del inquisidor”, on el chat, el blog i el correu electrònic apareixen com principals eines per portar a fi una investigació del passat, on la protagonista és una monja condemnada per la Inquisició.
Però no és la temàtica de la novel.la allò que m’ha fet detindre’m en la lectura d’aquesta entrevista, sinò una cita del propi autor: “De fet, crec que el blog ja té suficient maduressa com per ser considerat literaura”.

Els blogs estàn en el seu major apogeu, havent blogs que reben milions de visitants diàriament, deixant cadascú la seua opinió sobre temes que l’interesen.
Escriure sobre allò que ens preocupa o ens crida l’atenció és una manera de fer literatura, encara que molts ni ens dondem compte d’això. Cada persona té la seua manera de vore les coses i ho deixa plasmat com millor li pareix: uns en forma de poesía, alguns en forma d’assaig, altres en forma de narració, etc. Tots fem literatura! Però si volem fer-la i no sabem com, tan sols ens fa falta una miqueta d’imaginació i un ordinador…i si no tenim ordinador, amb llapis i paper és suficient!

JONC O ROURE?

Mentre visionava per segona vegada la pel.lícula “Els Joncs Salvatges” d’André Téchiné, a partir del títol de la pel.lícula em va vindre a la memòria un vers de la cançó del Dúo Dinámico, “Resistiré”, cançó de la qual va fer ús Almodóvar en “Átame”. El vers diu el següent: “Sóc com el jonc, que es dobla però sempre es manté dret”.

En la pel.lícula, el professor que sustitueix a Madame Álvarez, Mariani, fa llegir als seus alumnes a classe de literatura, la fàbula del roure i el jonc. El roure presumeix davant del jonc de la seua imponent presència, del seu ferm arreglament a la terra i la seua força. No obstant, davant d’una tempesta el jonc permaneix en la ribera del riu i el rouree és arrancat del seu lloc.

Aquesta fàbula i aquest vers defineixen els quatre adolescents principals de la pel.lícula: éssers dolents amb els seus conflictes interns, amb els seues drames, amb les seues característiques típiques de la joventut, que creien que no aguantarien la tormenta. I tan sols el temps els ha demsotrat que van ser com el jonc, que es dobla però sempre es manté en peus.
Ja ho diu Mäité Álvarez: “No saps come m pesa la joventut”
La joventut ens pesa a tots, peró és una càrrega agradable i fàcil de portar.