SENTIMENTS, RECORDS, EMOCIONS

Vaig terminar de llegir La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda i he de dir que m’ha sorprès vore com evoluciona la protagonista des del principi de la novel.la fins al final. Mercè Rodoreda ha sabut donar-li eixe toc tan especial que fa que el lector s’emocione i s’identifique amb el personatge en totes les etapes de la seua vida.

Mentre estava llegint l’obra, es despertaren en mi molts sentiments: tendresa, pena, inocència, sorpresa, alegria, tristesa… en fin, un barreig de tot.
Vaig sentir tendresa quan Colometa cria als seus fills amb el major amor i afecte i desitja el millor i per a ells, sent capaç de sacrificar-se en qualsevol moment perquè no els falte res; vaig sentir pena quan Colometa aguanta, en més d’una ocasió, desplants per part del seu home, encara que això siga el més normal i natural enl’època en la qual vivien; vaig sentir inocència a l’hora de vore el poc deixondida que era Colometa al principi de la seua relació amb Quimet: la típica xiqueta bona i sumisa que feia això que el seu home li deia; vaig sentir sorpresa quan Colometa descobreix, encara que no ho reconeix del tot, que té sentiments per Mateu; vaig sentir alegria quan Rita es casa amb Vicenç, el xic que de veres ama, encara que les hi fa passar canutes
fins que li dona el “Sí vull”; vaig sentir tristesa quan Colometa vol enveninar als seus fills i a ella mateixa perquè no tenen res per a menjar…

Aquesta obra significa per a mi més que una qualsevol novel.la que narra la vida de una simple xica de Barcelona: significa el record de moltes experiències vivides tant per mi com per persones cercanes que estàn al meu voltant. Un record que a vegades és dolç i a vegades amarg.

Agraïsc la lectura d’aquesta novel.la no sols perquè m’ha mostrat una época un poquet desconeguda per a mi i una manera d’entrendre i de viure-la prou diferent de la actual, sinò també perquè m’ha omplit la ment amb sensacions i records que feia temps que no recordava.

SENSE PERDÓ

La majoria de la gent diu que les pel.lícules de l’oest són avorrides, no obstant, aquesta té alguna cosa que enganxa des del princicpi. Potser, eixa “alguna cosa” siga la lluita de les prostitutes per mantindre la seua dignitat (“El que ens monten com a cavalls no vol dir que ens marquen com a cavalls”); el respecte i afecte que Will encara sent per la seua difunta dona (no es gita amb altres dones: “No està bé pagar la carn”, i li està agraït perquè ella va cambiar la seua forma de viure i va fer que deixe la beguda); la lleialtat que Will li demostra a Ned en cada moment (“Ned és el meu soci, si ell no va, jo tampoc”); o simplement el sentiment de culpabilitat que invadeix a Kid després de matar al vaquer.
Es poden dir moltes coses sobre aquesta pel.lícula, però jo em quede amb tres coses concretes:

Em quede amb la gran voluntad que té Will per a rebutjar la beguda. La beguda era la seua droga, el seu punt dèbil. Gràcies a Claudia, la seua dona, va eixir d’eixe forat negre i segurament, li va costar molt treball fer-ho. No obstant, al final de la pel.lícula té un moment de debilitat, i torna a caure en la beguda. Això a mi em diu moltes coses: per molt que estem recuperats de coses que ens han trastocat en la vida, sempre es torna a caure, encara que siga una sola vegada.

Em quede amb el valor i coratge que van tindre les prostitutes perquè es façen respectar. Quan ú dels vaquers arriba amb els cavalls que havíen de pagar i diu que ha portat una de les millores egües per a Dilayla, la prostituta que va sofrir els corts, elles neguen el regal tirant-li pedres. Amb aquest gest, demostren que la seua dignitat no es compra amb una egua (una miqueta paradoxal, si pensem que venen els seus cossos per diners). Si elles hagueren aceptat la egua, es hauríen humiliat de la pitjor manera.
També és interessant la amistat que tenen les prostitutes, ja que quan es tracta de juntar els diners de cadascuna, totes posen això que tenen per a la recompensa que es donarà als qui mate als maltractadors.

Finalment em quede amb les dos cares de Kid: el valent fanfarrón que presumeix d’haver matat cinc homes, i el xiquet sumís que es arrepenteix d’assesinar al vaquer, el primer home que mata en la vida. El diàleg que manté amb Will després de matar al vaquer també crida l’atenció:
- Will: "Matar a un home és una cosa molt dura. Li lleves tot el que té."
- Kid: "Ell s’ho va buscar."
- Will: "Tots ens ho hem buscat."

D’altra banda, no m’agrada la reacció de Kid quan s’assabenta del passat obscur de Will, ja que no em pareix correcte que li diga “ja no vull la meua part del tracte perquè jo no sóc un assasí com tu”. Per a mi és igual d’assasí el que mata una persona com el que mata deu.

VALENCIÀ O CASTELLÀ?

Totes les nit fan a Canal 9 una serie anomenada “Socarrats”. L’he vista alguna vegada i es pot dir que entretinguda sí que és, però no entenc perquè els personatges camvien de registre amb tanta freqüéncia: ara parlen en valencià, ara parlen en castellà.
Em pareix poc seriós per part de la cadena que permitisca aquesta cosa. Es suposa que per ser la “televisió dels valencians”, la llengua emprada ha de ser la valenciana. Aleshores, per què no ho és?
Si tant es vol promoure l’ús del valencià arribant a totes les capes de la societat, incloent als inmigrants extrangers, és necessari que aquest mitjà de comunicació, un dels més influents en la societat, es replanteja les seues emissions i les faça en la llengua autóctona. La televisió és una via per difondre el coneixement, i per pròpia experiència puc dir que s’aprén abans una llengua veient la televisió que llegint diccionaris.

Ja sé que les comparacions són odiosses però, per què no passa el mateix amb la cadena catalana TV3? Crec que el fet de que aquesta cadena tinga tota la seua programació en català dona mostres d’un gran respecte per al seu públic i un amor molt més gran per la seua llengua i cultura, coses que els valencians no estimen tant.
Tant criticar als catalans i a la fi resulta que sí tenen coses bones, i potser, millores que nosaltres.