Vaig terminar de llegir La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda i he de dir que m’ha sorprès vore com evoluciona la protagonista des del principi de la novel.la fins al final. Mercè Rodoreda ha sabut donar-li eixe toc tan especial que fa que el lector s’emocione i s’identifique amb el personatge en totes les etapes de la seua vida.
Mentre estava llegint l’obra, es despertaren en mi molts sentiments: tendresa, pena, inocència, sorpresa, alegria, tristesa… en fin, un barreig de tot.
Vaig sentir tendresa quan Colometa cria als seus fills amb el major amor i afecte i desitja el millor i per a ells, sent capaç de sacrificar-se en qualsevol moment perquè no els falte res; vaig sentir pena quan Colometa aguanta, en més d’una ocasió, desplants per part del seu home, encara que això siga el més normal i natural enl’època en la qual vivien; vaig sentir inocència a l’hora de vore el poc deixondida que era Colometa al principi de la seua relació amb Quimet: la típica xiqueta bona i sumisa que feia això que el seu home li deia; vaig sentir sorpresa quan Colometa descobreix, encara que no ho reconeix del tot, que té sentiments per Mateu; vaig sentir alegria quan Rita es casa amb Vicenç, el xic que de veres ama, encara que les hi fa passar canutes
fins que li dona el “Sí vull”; vaig sentir tristesa quan Colometa vol enveninar als seus fills i a ella mateixa perquè no tenen res per a menjar…
Aquesta obra significa per a mi més que una qualsevol novel.la que narra la vida de una simple xica de Barcelona: significa el record de moltes experiències vivides tant per mi com per persones cercanes que estàn al meu voltant. Un record que a vegades és dolç i a vegades amarg.
Agraïsc la lectura d’aquesta novel.la no sols perquè m’ha mostrat una época un poquet desconeguda per a mi i una manera d’entrendre i de viure-la prou diferent de la actual, sinò també perquè m’ha omplit la ment amb sensacions i records que feia temps que no recordava.
No hay comentarios:
Publicar un comentario