martes, 13 de enero de 2009

CANGUELIS

La por és la malaltia del segle XXI, una malaltia que es estén cada vegada més. No hi ha cap persona que no la sofrisca, ja que tots tenim por o fòbia a alguna cosa (fins i jo tinc por!) a l’oscuritat, a les serps, a la mort… àdhuc a la vida!

“Canguelis és una obra que demostra que la por té solució, i a més, una solució molt fàcil de posar en pràctiva: riere d’ella!
L’humor és la millor medecina per aquesta malaltia, ecara que hi ha voltes que és difícil aconseguir vore les coses amb humor. Un somriure o unes rialles poden fer que la nostra perspectiva de viure la vida canvie, tan sols hi ha que intentar-ho. Si els persontages d’aquesta obra ho van aconseguir, jo també jo puc fer. I tu també!

sábado, 10 de enero de 2009

MUSICALL

Des del 10 de dessembre al 4 de gener feren al Teatre Talía l’obra Musicall, una obra que destaca per la seua originalitat, ja que és l’espectator qui decideix cóm serà.

Al arribar al teatre, envíes un sms, si vols, amb el tema que desitges que els actors desenvolupen. Més tard, el sistema informàtic escollirà sis tòpics, que seràn el títol de cada obra que es realitzarà. Si ens parem a pensar una estona, vorem que el joc de paraules utilitzat per posar el títol de l’obra resulta molt interessant: “MUSICALL” (si vols que l’obra es porte a la fi, has de cridar (You must call!).
Aquest sistema és una manera sorprendent de deixar al públic vore la imaginació i la genialitat dels actors, ja que el fet de no seguir un guió i improvisar en cada moment, xoca. A més de vore aquesta genialitat, també sedueixen les veus dels actors i els dos músics que toquen en directe. Cada actor desprén màgia amb la seua veu, la iluminació fa que et submergeixes en el seu paper i el baixista i l’organicista et trasladen a un altre món.

Cada títol tracta un tema diferent: els tòpics escollits podíen ser tant absurds (“Trau la bota María, que me la estàs jincant”; “1ª cita. Què em pose? Laca o espuma?; “La Ramona del meu poble”) com realistes i actuals (L’increíble Bush; Amb aquesta crisi no hi ha qui visca”; “A tots, on sopem?”), tots ells amb un toc humorístic i fascinant.
Un musical digne de tornar a vore…encara que no sambrem què passarà en cap moment.

martes, 6 de enero de 2009

AMANÈIXER

Hi ha pel.lícules que m’encanten i solament puc calificar-les amb un 10, però hi ha pel.lícules que m’enamoren. I eixes no sé com calificar-les, ja que és impossible.
On està la diferència entre agradar i enamorar? No ho sé. És una cosa fora dels contextos de la raó i més propi del terreny sentimental.
Potser, un exemple podria aclarir les coses. Anem a vore: “Memòries d’Àfrica”, un film mític per excelència, m’agrada peró no m’enamora. En canvi, sí que m’enamoren pel.lícules com “La vida és bella” de Roberto Benigni i “Sunrise” (Amanèixer) de F. W. Murnau, entre altres.

Jo vul detindre’m en aquest tresor del cinema mut que és la pel.lícula “Amanèixer”. Cada fotograma és una joia, cada gest dels actors, cada expressió, és un vers de la poesia cinematogràfica. Aquestes expressions que ens parlen des de la seua maduressa amb la mateixa claredat però amb un llenguatge poètic absolutament seductor, un llenguatge que enamora.

Un últim pensament: la maduressa ajuda a comprendre i valorar obres com aquesta, peró al mateix temps vejent pel.lícules com aquestes, no es pot menys que madurar.

ANTONIA'S LINE

“Antonia’s line” és una deliciosa narració generacional d’un marcat tarannà feminista. Una historia que reconstrueix més de cuaranta anys de la vida de una dona obstinadamente independent des de la perspectiva de l’últim dia de la seua vida.
Un relat que comença en la campanya holandesa a finals de la II Guerra Mundial i plasma de manera agridolça les peripècies d’una saga que abarca quatre generacions de dones. Un relat màgic que remarca amb força la satisfacció d’una dona que sabè transmetre als seus descendents els missatges que ella considerava més valiosos, la tolerància i el carácter independent. Els mateixos que ella va mantindre fins als moments més amargs de la seua vida.
Una càmara irònica es fica en la vida d’aquesta dona, la seua filla que va voler ser mare sense casar-se, la seua néta, una superdotada per a la música i la seua besnéta, una joveneta sagaç i prometedora, personatges que caracteritzen cada etapa de la vida.
El que sorprén és que aquestes quatre generacions de dones no concediesen excessiva importància als homes que entren a formar parte de les seues vides perquè són una cosa secundària. Si tenim aquesta cosa en compte hui en dia, ens adonem que és un fet que per alguns homes és de difícil comprensió, ja que fins fa dos dies, es pensaba que sense ells, les dones no som res. No obstant, cada dia demsotrem el contrari.
Les dones de hui som dones que tenim la vida en les nostres mans, perquè ens pertany; tomem decisions, decisions que poden afectar-nos o no, que poden afectar els nostres somnis, el nostre futur, les nostres alegríes, les nostres penes, els nostres proyectes… i ho fem perquè som ames de les nostres vides, sense por a equivocar-nos.
Aquesta pel.lícula ens mostra una historia on els personatges enamoren, on les mirades parlen per sí mateixes, on els xiquets sorprenen amb eixes característiques tan típiques de la infancia, on la inocència sempre està en l’aire i el sofriment conviu amb les persones. Una pel.lícula plena de tendresa, de rialles, de llum, de bellesa i de força.