PER QUÈ NO ET CALLES?

Som tan estúpids que creem que tan sols poguem comunicar-nos adequadament mitjançant el llenguatge. Parlem, expliquem, raonem… Els pares obliguen als seus fills a suportar els seus discursos i sermons suponent que d’aquesta manera els ensenyaràn lliçons importants i els eduquen en els valors inicials. És cert que, de totes les capacitats del ésser humà, potser que la parla siga la més enigmàtica i interessant.
Naixem equipats per a analitzar les pautes sonores del llenguatge. Venim adaptats per a incorporar-nos a les rutines de l’intercanvi social. La paraula és un do extraordinari. Hi ha paraules savies, justes, benèfiques, paraules que encaixen perfectament en el lloc i situacions adeqüades. Amb elles podem compartir sentiments i il.lusions, podems desofegar-nos, lliurar-nos dels temors que ens torturen i aïllen, descarregar-nos de les angoixes que en perturben. També serveixen per a infondre esperança i aliviar sofriments. Però, en moltes ocasions, les paraules són el millor mode d’ocultar la veritat, la disfrasa idònia per a tergiversar precisament la lliçó que volem transmetre.

Quan els pares parlen amb els seus fills inteten ensenyar i transferir principis que els pareixen bons. No cap dubte que tots els pares utilitzen la paraula per a ensenyar i corregir als seus fills, per a disciplinar-los, orientar-los, fer-los reflexionar… No obstant, moltes vegades els fills es queden desbordats per un excés d’explicacions. Ja no necessiten escoltar més. Perquè a vegades, la paraula sobra, impedeix que una lliçó es fixe en la ment. Els pares rebugen els silencis perquè els pareix que són inútils i incòmods o perquè els consideren negatius i contraris a l’ensenayament. Ja els han escoltats. Necessiten menys de les seus explicacions i més dels seus silencis. El silenci organitza el discurs, estructura les idees, permeteix la comunicació, ajuda a reflexionar. Si els pares han esgotat les seues forçes explicant les raons de les conductes que desitjen vore en ells, seria convenient que callen i els donen treva, que permiten que desenvolupen la seua anatomia i confien una miqueta més en la seua propia iniciativa.

Tots hem d’aprendre a descubrir les claus que aclaren els problemes i desxifren els enigmes. Resulta inútil donar una solució sense conéixer com es justifica. Que els pares troben respostes educatives és sempre una tarea personal i intransferible. No serveix per a res que els les descobreixen. És necessari que les descobreixen ells mateixos. Els fills no necessiten conèixer la resposta coorecta, sinò que necessiten descubrir-la. Per a que això es complisca, els pares caldrien callar més i escoltar més. Moltes vegades els pares comprenen malament als seus fills, ja que ells parlen, però no els escolten. Ells interpreten apresuradament les paraules o la conducta dels seus fills, però no permeteixen que els les explique les seus raons, com es senten o quina és la necessitat que respon a la seua conducta.

Si els pares volen que els seus fills aprenguen i troben això que creen que és valuós, han de donar-les temps, temps que obliga als pares a qudar-se en silenci. El silenci es converteix en requisit indispensable per a poder escoltar.
D’altra banda, la capacitat d’escoltar s’aprén i es desenvolupa. Els pares mai es excediexen escoltant. Quan es fa, es troba solucions, es comprén de veritat als fills i se’ls comunica l’afecte i atenció que busquen.

Ja que parlem de silenci, això em recorda a una experiència real que mostra com el silenci pot reemplaçar magistralment un discurs per a transmetre una lliçó.
El Dr. Arun Gandi, nét de Mahatma Gandhi, una vegada va contar als seus companys d’universitat la següent experiència:
“Jo tenia 16 anys quan vivia amb els meus pares a l’institut que el meu avi havia fundat a les afores de la ciutat, a 29 kilòmetres de la ciutat de Durban, en Suràfrica, en mig de plantacions de sucre. Estàvem en l’interior del país i no teníem veïns, així que a les meues germanes i a mi sempre ens entusiasmava la idea d’anar a la ciutat per a visitar amics o anar al cinema.
Un dia, el meu pare em va demanar que el portara a la ciutat per a assistir a una conferència que durava tot el dia. Per a aprofitar l’ocasió, la meua mare em va donar una llista de coses del supermercat que necessitava i, ja que anava a passar tot el dia en la ciutat, el meu pare em va demanar que em encarregara de fer algunes coses, com portar el cotxe al taller. Quan em vaig acomidar del meu pare, em va dir: “Ens vorem açí a les cinc de la vesparada i tornarem a casa junts.”
Després de completar més ràpidament tots els encàrregs, vaig anar al cinema més proper. Em vaig concentrar tant en la pel.lícula, una sesió doble de John Wayne, que em vaig oblidar del temps.
Eren les cinc les cinc i mitja quan em vaig recordar. Vaig anar corrent al taller, vaig recollir el cotxe i vaig còrrer on estava el meu pare. Eren quasi les sis. Quan em va vore em va preguntar: “Per què arribes tard?”
Em sentia malament per això que va ocòrrer i no podia dir-li que estava en el cinema, així que li vaig dir que el cotxe no estava arreglat i havia tingut que esperar una miqueta més… Això ho vaig dir sense saber que el meu pare ja havia cridat al taller.
Quan es va adonar que li vaig mentir, em va dir: “Alguna cosa no va bé en la manera en la qual et vaig educar, ja que no tens la confianza suficient de dir-me la veritat. Reflexionaré en això que he fet malament amb tu. Aniré a pèu els 29 kilòmetres fins a casa i pensaré sobre l’assumpte.”
Així que amb el seu vestit i sabates elegants, va començar a caminar per camins no pavimentats ni alumbrats. No podia deixar-lo sol… així que vaig conduir cinc hores i mitja arrere d’ell… veient al meu pare sofrir l’angoixa d’una mentida estúpida que jo havia dit."

Segurament, si el pare d’Arun Gandhi l’hagués castigat o sermonejat per la mentida, Arun no hauria aprés la lliçó. Com ja he dit abans, hi ha vegades quan les paraules sobren, i el silenci és molt més útil.